#mésquellibres | El Jordi ens recomana la pel·lícula “Una canción del pasado”

portada

 

 

Una Canción del pasado / dirigida por Shainee Gabel

Barcelona : Manga, 2005

Veure disponibilitat al catàleg Aladí

 

Avui dia no és fàcil trobar una bona pel·lícula per gaudir a casa; que no estigui repleta d’acció violenta, de banalitats insubstancials o que no sigui tampoc un fred i presumptuós exercici avantguardista. Em refereixo a una d’aquelles pel·lícules agradables de veure perquè et deixen amb bona sensació al cos, i que no necessàriament han de ser cursis ni sentimentals. Una canción del pasado és una d’aquestes pel·lícules. Ben bé una sorpresa, perquè ni el director (un pràcticament desconegut Shainee Gable) ni altres ingredients per si sols ho feien preveure. L’argument ens presenta una situació dura, sense edulcorants però tampoc sense aquella mena de fredor estèril que de vegades ens fa caure l’ànima als peus i ens impel·leix a “fer zapping” ja en el primer fotograma. Aquí els personatges se’ns presenten amb una mirada gentil que fa que ens en sentim còmplices i que ens identifiquem amb ells; sobretot per la voluntat i per les ganes de donar un tomb a les seves vides que mostren força al començament de la pel·lícula sota la seva cuirassa dura. La trama no és molt original: una adolescent (Scarlett Johansson) rep la notícia que la seva mare (una cantant de blues a la qual fa temps que no veu) acaba de morir. La noia viatja a Nova Orleans, on la mare tenia una casa, i descobreix que hi viuen dos dels seus amics. John Travolta és un antic company de la mare i ex-professor de literatura, ara alcoholitzat. Junt amb ell hi ha un amic més jove, company de desventures del primer i també alcoholitzat. Els dos sobreviuen portant una vida miserable amb una afectada normalitat, però l’arribada de la noia els traurà d’aquesta zona de confort i remourà les seves consciències, i també el seu passat. Aviat ens adonem que darrera dels passos de la noia hi ha la recerca dels progenitors; primer d’una mare absent que sembla haver-se despreocupat totalment d’ella i, després i d’una manera més inesperada, del pare, que és una peça igualment important per poder recompondre el puzzle del seu passat familiar; un passat que es va reelaborant i entreteixint de nou a partir dels tres protagonistes, que acaben formant una espècie de nova entitat familiar.

Les actuacions dels actors, per cert, són d’aquelles memorables, i en especial de la Travolta al qual, com deia un crític, els seus detractors li haurien de demanar perdó agenollats. També és excel·lent la fotografia, que ens retrata amb mesura però de manera brillant i nítida la bellesa i la poètica d’aquesta ciutat del sud dels Estats Units; una ciutat que esdevé un rerefons poblat de músics i ex-intel·lectuals bohemis que, en un moment de la pel·lícula, defineixen Nova Orleans com un lloc romàntic. Un romanticisme, però, que ha anat a menys per a tots ells, atrapats com estan enmig d’un buit existencial. Per sort, la pel·lícula no es recrea en aquest estat i no es deixa atrapar, com moltes altres, en mera representació de la impotència que sol acompanyar aquest tipus de personatges, esdevinguts un dels tòpics més trillats. Tampoc som davant la típica pel·lícula de superació personal. La seva gràcia està en la manera subtil com es van movent els fils de les relacions, principalment entre els dos homes i la noia. Després de la sacsejada que ha suposat l’arribada de l’adolescent, aviat s’obre un procés de transformació que fa que cadascun d’ells tregui el millor de si mateix. De mica en mica van saltant també les màscares i les justificacions que sustentaven les seves vides. Aquest canvi en els personatges queda reflectit també en la imatge de la casa on viuen tots tres; una d’aquelles cases típiques de Nova Orleans que es pot considerar una més dels protagonistes del film. Primer és un lloc fosc i desendreçat i, de mica en mica, va guanyant color i ordre en correspondència amb l’evolució del tres protagonistes. I al voltant d’aquest microcosmos estàtic que és la casa el reguitzell de personatges secundaris i entranyables semblen girar tots ells al voltant de l’òrbita de la mare, un personatge absent però mitificat que relliga les relacions de tota aquesta estranya família. En el transcurs dels fets, mentre la noia va descabdellant els fils del seu passat pot començar a mirar per primera vegada de cara això que alguns psicòlegs anomenen la ferida primigènia o la ferida infantil… Sempre trobem en un temps passat l’origen de l’embolic que ens ha conduit fins al drama actual. I, com en tot bon drama humà, aquest procés pot ser l’antídot contra l’amargor i el cinisme que corrou alguns dels personatges. A mesura que es van teixint uns nous lligams afectius, aquesta ferida del passat comença a sanar. Senzillament, cadascú es permet de sentir el que no volia sentir, i no tanca la porta a l’oportunitat que li ofereix la vida, per incòmoda que resulti i per molt que remogui tot allò que estava adormit i anestesiat. En realitat, com tots nosaltres ja sabem perfectament, en aquest dolor hi ha l’oportunitat de redempció; si som capaços d’acceptar-lo, ja que en el mateix paquet ens ve de propina allò que tant anhelàvem.

Per si fos poc, en el mateix DVD disponible a la Biblioteca Ateneu les Bases, a més de la pel·lícula que acabem de comentar n’hi ha una altra d’igual, si no més bona: Tierra de Penumbras, amb Anthony Hopkins. Dues al preu d’una! I una altra oportunitat per revisar una de les millors obres sobre el sentit del sofriment humà.

Recomanat pel Jordi Piñero Subirana, usuari de la biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa

20160920_180054

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s