#mésquellibres | La Sònia ens recomana “Mur” de Gemma Gorga

 mur

Mur

Gorga i López, Gemma

Barcelona : Meteora, 2015

>Veure disponibilitat al catàleg Aladí

… aprendre, per exemple,

que l’amor dels pares és igual

que els llibres dins d’una prestatgeria:

que sempre estan, i sempre esperen.

Àngels Gregori

Acumulem els llibres al prestatge perquè la vida va més de pressa que el batec de les pàgines en passar una rere l’altra. De vegades ens venç la mandra. Però ara no és el cas. Mur, de Gemma Gorga (Ed. Meteora, 2015), m’esperava al prestatge com els bons llibres, aquells que sempre hi són i sempre esperen. I és que calia trobar el moment: els versos de la Gemma no són fàcils d’engolir. Sota l’aparença d’una poesia amable i prosaica, s’amaga una lectura que té via directa amb la introspecció, l’emoció en carn viva i la identificació amb el jo que ens parla dels seus records. Són molts els temes tractats per l’autora en el seu últim llibre, però podríem dir que el leit motif és la dona i l’herència que històricament la dona ha rebut de les seves antecessores.

En la primera part, Murades, hi ha el record de les dones que vivien recloses en cel·les tapiades. El tema de «créixer endins» apareix en poemes com El sentit del creixement, on d’entrada trobem un joc polisèmic a partir del doble sentit de la paraula. D’una banda, al·ludeix a l’accepció més superficial de la creixença en el sentit més direccional. De l’altra, es pregunta sobre el significat d’aquest sentit, des d’una dimensió més profunda. La dona és protagonista absoluta del poema i és comparada amb les coves i les arrels, que esdevenen el símbol del silenci i la introspecció, i fins i tot de la clausura a què des de sempre s’ha vist abocada la dona. Entre altres, també són molt interessants els poemes que parlen de l’escriptura com a eina d’autoconeixement i de salvació. A Ègloga primera o La bona educació l’acte d’escriure, reflectit en un «quadern de renúncies i capvespres», converteix la soledat en un aprenentatge i una forma de vida des de la infantesa. Però l’escriptura és presentada com una arma de doble tall, perquè no sempre la salva del silenci.

La segona part, Murta, és encapçalada per Principi òptic, un poema absolut en què només deu versos serveixen a l’autora per parlar d’allò que és inefable sense parlar-ne en realitat, i de com segurament vivim de manera contrària a allò que voldríem, perquè la vida, com l’escriptura, és un art difícil de composar.

Per últim, trobem a Murmuri, la tercera part, poemes sobre la dificultat de l’entesa i la complexitat de la paraula (La impossibilitat de la conversa) i sobre la possibilitat de viure d’una altra manera (Marques d’humitat). Però és en aquesta última part on potser més es parla de la dona del present des del record de la figura de l’àvia, com a Vetesifils, on l’escena en què la dona cus la veta a l’abric de la nena serveix per reflexionar sobre la pròpia identitat. A Recança, l’autora es lamenta de la veu soterrada de les dones, i a Qui era evoca el record d’una dona que es desvivia per tothom menys per ella.

Gemma Gorga ens deixava sense alè amb Diafragma. Ara, en lloc d’alçar murs, dinamita els racons tapiats fins a les entranyes, i acabem la lectura amb l’ànima remoguda i la casa ensorrada. Una ànima i una casa que caldrà asserenar i construir de nou.

Recomanat per la Sònia Moya, poeta i coordinadora del club de lectura de Poesia de la Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa

20160413_190640

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s