#mésquellibres | El Sam recomana “For your pleasure”

Roxy_Music_-_For_Your_Pleasure_(Polydor_1973_LP)

For your pleasure

Roxy Music
[S.l.] : Virgin, p. 1973

Veure disponibilitat al catàleg Aladí

 


Cal escoltar Roxy Music. Potser no ho trobes vital per a la teva vida, i hi ha altres afers que requeririen més atenció, però tant se val, cal escoltar-los. I especialment, cal escoltar For your pleasure.

O potser no, però considereu-ho. Fixeu-vos en la trajectòria d’alguns dels components de la banda que va enregistrar aquest disc. Brian Eno, que després de publicar aquest àlbum deixaria el grup, es podria dir que va dominar el so dels 70 i 80 en la producció de discs, i artistes clau (David Bowie, Talking Heads, Peter Gabriel, Devo…) i la seva ombra s’allarga a dia d’avui, en els discs d’U2 i Coldplay, a banda d’inventar la música “ambient”… penseu en ell el pròxim cop que pugeu a un ascensor musicat. Després hi ha Phil Manzanera, el guitarrista, que potser no ha tingut tanta anomenada com d’altres, però de ben segur ha d’estar en alguna de les mils llistes que corren dels “Millors guitarristes del segle XXI”, ni que sigui a la lletra petita, i és que els sons que treia de l’instrument de sis cordes són d’allò més delirants. Ei! I sabíeu que va produir a Héroes del Silencio i Antonio Vega? I més, ha tocat amb músics d’aquí com Quimi Portet o… Sau!?!?!? I l’altre membre destacat, Bryan Ferry, cantant (o seria millor dir crooner?) molt especial i la viva imatge del gentleman. Que sí, mireu:

Bryan Ferry  credit: Adam Whitehead

Només per mantenir-se així a la seva edat ja hauria de ser prou important. Però no, l’home és l’autor de la majoria de temes de Roxy Music, la majoria hits (he dit que cal escoltar-los?) i un d’ells, “More Than This”, segur que l’heu escoltat centenars de vegades, sobretot després de la reivindicació que en va fer Sofia Coppola a Lost in Translation.

Doncs aquests tres personatges van estar junts per darrer cop en el disc que us recomano, For your pleasure oferint alguns dels millors moments de cadascun.

En aquest treball trobem una espècie de rock (glam rock, en deien) que a dia d’avui no ha envellit, al contrari del que passa amb molta de la música de l’època. Un rock atrevit, sexy i intel·ligent, com la senyoreta de la portada. I tractat amb un so únic, ja que ni Roxy Music, ni cap dels músics per separat tornaria a fer res igual.

Aniré al gra, i parlaré del disc en sí. Tenim vuit cançons. Algunes d’elles conviden a ballar. Literalment, en el cas de “Do the Strand?”, on en Ferry ens parla de les bondats del ball que bateja com Strand. En cap moment ens explica com ballar-lo, i el ritme de la cançó, tot i que és perfecte per a moure el cos sense control, tampoc ens deixa clar els passos. Un tema misteriosament deliciós. En aquesta línia “ballable” tenim també “Editions of You”, una evolució dels temes més potents del  primer disc de la banda, o l’accelerat tram central de “Beauty Queen” i algunes parts de “Grey Lagoons”. I és que el disc sap combinar molt bé moments de calma amb més potencia i velocitat, com passa en aquestes dues darreres peces mencionades.

Però tenim un parell de moments que vindrien a ser el pa amb tomàquet d’aquest disc. La sinistra “In Every Dream Home a Heartache”, en primer lloc. Col·locada en el que antigament era el final de cara A, hi tenim aquesta cançó de retorçat amor a …*ATENCIÓ SPOILER*… una nina inflable. El tema, que gira al voltant d’una fosca roda d’acords d’orgue, explota i s’enlaira cap al final, després d’una línia que s’hauria d’incloure als llibres de poesia (I blew up your body/but you blew my mind), quan entra tot seguit la guitarra de Manzanera. Val més escoltar-ho i veure-ho en aquesta aproximació en directe:

(He dit que el so no havia envellit, però la roba potser sí!)

L’altre moment crucial del disc és la peculiar i repetitiva “The Bogus Man”. Compte, no dic repetitiva en un sentit negatiu, sinó perquè el tema es construeix a partir d’un ritme que sentirem tota l’estona. Però lluny de fer-se pesat, el loop ens du a un estat psicodèlic. Novament es destaca el treball de fons guitarrístic i l’atmosfera que es crea segons passen els minuts.

Queden per comentar els dos temes més relaxats, però no per això menys destacables. “Strictly Confidential”, una fosca balada progressiva en la línia sonora de “In Every Dream Home a Heartache”, potser no tan devastadora, però igual d’efectiva. I per finalitzar (la ressenya, i el disc, ja que està al final d’aquest) tenim el tema que dona títol a l’àlbum, una mena de balada també, que acaba derivant cap als experiments més ambientals de Brian Eno, que començava a fer de les seves. Era 1973.

No ho sé.

Cal escoltar Roxy Music.

Recomanat pel Sam de la Biblioteca Ateneu Les Bases.

IMG_3154

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s